
Los gemelets
La confirmació va ser de risa,
pero de risa.
La primera impressió va ser
espectacular. Molta gent,
pero molta, i molt mudada. A La Cava la gent per a una confirmació se muda com si anés de boda (jo imaginant-meu, havia passat de posar-me tejanos i me vaig posar uns pantalonets,
així tipo dockers coloret beix (que jo que me sabia que serien la meua perdició), i de gent n'hi havia a patades. Entrem, i
mun germà i jo mos colem a la sacristia, per a donar uns papers, i enterarmon una mica de lo que haviem de fer. Allí mos donen
un paperet en les respostes (que si Amén, que si Sí hi crec, i coses així) i al paper hi havia la llista de tots los que se confirmaven. 26 xavalins, i mun germà i jo, als que van apuntar
a mà al final de la llisteta per a l'hora de cridar-mos.
Comença la missa i Roger comença a
fer lo tonto, i se l'endú cap a fora
Alvaro (que no s'havia volgut perdre tal aconteixement), Mun nebot Arnau i Mariona, anaven per allí com si estessen pel parque, i mun fillol (vamos, lo que ti la culpa de tot) també se va fotre farruco i va tindre que sortir ma cunyada. O sigue que mos quedem
mun germà, jo,
Bea i ma sogra que tampoc s'ho havia volgut perdre.
Natros estavem an un raconet i allavons mos diuen que començarien a cridar als confirmants i que anessem aixecant-mos, van cridant, que si no se qué Bertomeu, que si no se qué Casanova, que si no sé que Bo,
vamos Caveros i al final diu: I dos jovens feligresos de la parròquia de Roquetes Tal i tal i de cop tota la iglesia
Ras! girada cap a natros i natros
en lo cap coto i
la cara roja. Il que parlava: Per favor, vatros dos, veniu una mica més on estan tots.
Vergonya, com no nai passat mai. I mun germà mentres anàvem no sé que collons va dir però
jo ja vaig anar reint-me'n. Un homenet que sabia com anava tot, ve a trobar-mos i me comença a explicar, ara faran això i quan acaben sortiran tots fent cua, i ja vos podreu posar vatros al final en los padrins. I mun germà que no havia estat en la conversa per a res, no sé que se va entendre, pèro se va girar de cop i en veu asgarrada diu: Muns pares han de vindre??? però així tot
nerviós com si pensés
Merda! ja l'hem cagat!! Mos han pillat. Jo, començo a riure com un loco. mun germà també i no se podia aguantar i se fot detràs d'una columna amagat a riure i a mi m'agafa un atac de risa i fea rato que
me pixava i noto com se men va una miquiña. Pero res.
Quan mun germà se calma, ve cap allí i li dic, cabrón que
m'has fet pixar i tot. I ell poquet a poquet va tirant lo cap cap a baix mirant-me i de cop veig que
s'encorva tot rient-sen a carcajada. I jo començo allavons a mirar-me cap a la banda de la bragueta i veig una tacota bastant gansa. En uns tejanos, ni s'hagués notat, pero en uns pantalos marron claret, la humitat va formar
una taca super ascandalosa. Mentrestant, la cua ja s'havia format i ja me veeu, caminant cap allí en les dos manetes davant
com si jo fos un defensa i davant de mi anessen a tirar una falta perillosa. Tothom (los nostres) rient-sen i jo mortet de vergonya. Al marxar ma cunyada en lo crio, mun germà s'havia quedat sense padrí, i lo va traure ma sogra. I
lo mateix homenet d'abans mos pregunta: il teu padrí?? i ell: És ella. és la meua dona. I torna a riure. I tota la iglesia mirant-mos.
Una vegada confirmats, i lo cap untat en oliet, vam marxar a mija missa passant de tot a fotre un
bocadillo al Nicanor. Si después s'havia de fer algo no ho sabem ni ho sabrem mai. I si no arriben los papers de la confirmació me la repampinfla.
Peque vaya mal rato que vaig passar.